La degradació ambiental

Agricultura intensiva, industrialització i «desenvolupisme»

A la segona meitat del segle XX, l’agricultura tradicional a l’Albufera va donar pas a una altra més intensiva determinada per la mecanització de les tasques agrícoles i, especialment, per l’ús de plaguicides i fertilitzants artificials i contaminants. Els pobles i les seues indústries van començar a créixer i a abocar les seues aigües residuals a l’Albufera sense cap tipus de control. I el «desenvolupisme» turístic s’ensenyorava de la costa arrasant dunes, construint blocs d’apartaments i planejant colossals projectes urbanístics.

 

El procés d’eutrofització

L’equilibri ecològic es va trencar i va arribar la crisi ambiental, els anys més foscos. L’aigua, que és la vida de l’Albufera i de qualsevol aiguamoll, estava bruta i tèrbola. L’excés de nutrients aportats per les aigües agrícoles, urbanes i industrials va derivar en un sistema hipertròfic; en un procés que es coneix com eutrofització.

L’acumulació de residus orgànics en l’aigua va provocar que proliferaren unes algues microscòpiques —els cianobacteris— i que aquella s’enterbolira, de manera que la llum del sol no arribava al fons. Llavors, les plantes subaqüàtiques que creixien pertot arreu a l’estany i els seus canals, en no poder realitzar la fotosíntesi, van desaparèixer. I, amb elles, algunes espècies animals a les quals servien d’aliment i refugi; com el fartet i el samaruc, per exemple.

 

La destrucció que dóna origen a la protecció

I, quan aquesta destrucció arribava al seu punt culminant, a principis dels anys setanta, es van iniciar precisament les reivindicacions ciutadanes que reclamaven recuperar l’aiguamoll. En un dels primers moviments ecologistes a Europa —«El Saler per al poble!»—, la societat valenciana va aconseguir asseure les bases per a la conservació de l’Albufera.

Des de llavors, s’han succeït les figures de protecció, l’objectiu últim de les quals és la recuperació de l’aiguamoll:

Parc Natural                                                                             1986

                                   Zona Humida d’Importància Internacional          1990

                                   Xarxa Natura 2000                                                               1992

                                   Catàleg Valencià de Zones Humides                           2002

 

Avui, tothom coincideix que la protecció de l’espai va ser crucial per a evitar la seua destrucció irreversible i començar a treballar en la seua recuperació. Però, malgrat totes aquestes figures de protecció locals, europees i internacionals, i després de tants anys, no s’ha aconseguit encara recuperar l’Albufera.

No hem avançat massa. I, no obstant això, no sembla que siga una cosa tan difícil. Bastaria amb posar-se les piles i afrontar i donar solució d’una vegada per sempre a tres problemes que tenen molt a veure amb l’aigua.

Campanya realitzada amb la colaboració de la Conselleria de Agricultura, Medio Ambient, Cambi Climátic i Desenvolupament Rural mitjançant la línea de subvencions de bones práctiques del aigüa (2017)

Amb la col·laboració de: